30 de gener de 1998.
Però avui, benvolgut Vesa, em prendré les coses
amb calma. No em limitaré a donar-te informació i
parers sobre les nostres petites escoles rurals ni
sobre el nostre projecte educatiu europeu de
formació THE SMALL SCHOOL-HEART OF THE VILLAGE, IN
CHANGING EUROPE. Avui parlaré i parlaré com aquella
primera vegada al voltant d'un cafè a la Vila
Universitària de la Universitat Autònoma de
Barcelona. Te'n recordes? Lentament ens vam anar
explicant les nostres respectives realitats escolars
sota la mirada atenta de la nostra estimada,
còmplice i protectora Maria Villanueva, fins que amb
la seva veu segura va dir:
–Ho veieu com això de les fronteres és una
collonada!
Aquell dia vaig descobrir Europa. Des del mateix
moment en què s'establia una comunió en problemes,
anhels, esperances i neguits entre un mestret de la
Catalunya endins i un mestre nòrdic, que pensava que
d'un moment a l'altre em convidaria a pujar en la
seva nau víking. Després he sabut que els víkings
mai no han tingut cap relació amb Finlàndia.
Dispensa noi. M'imagino però, que tu et pensaves que
jo era un artista fent petar les castanyoles o que
potser era un bon torero de plaça de tercera.
I des d'aquell dia i des d'altres dies que hem
anat compartint projectes no em puc treure del cap ni
la teva Finlàndia estimada (quan donen el temps
estic al cas de si hi plou o si hi neva. Ja sé que
és una versió dolenta dels camps de blat d'El petit
Príncep) ni la nostra Europa anhelada. Aquesta
dimensió europea que cal explicar i imbuir als nens
i nenes de les nostres escoles, segons acord de la
Direcció General 122, de la Comissió Europea.
Però, quina dimensió europea? I és que aquesta
vella Europa, quan era jove i xamosa, ja ens la van
segrestar. Ho recordes? T'ho vaig explicar entre
l'Odin i el Thor. Tu m'explicaves les gestes del
mites nòrdics d'origen germànic, que no pas suomi,
i jo et parlava de la nostra mitologia clàssica
grega. Sí home, aquell brètol fornicaire que es
deia Zeus. Doncs va ser ell el primer a esguerrar-ho
tot. Se la va endur a Creta i allí, com amb tantes
d'altres i com si d'una becària de l'Olimp es
tractés, se la va fer seva.
Continuem amb la dimensió europea perquè ja saps
que em té una mica preocupat. Em fa por que aquesta
dimensió europea no acabi sent la de Maastricht, la
de la unió monetària, la de convergència
econòmica, la de la reducció de la despesa pública
i a la fi la de la unió política. I ja saps que
aquest tipus de dimensió, no tan sols me la porta
fluixa sinó que a més no hi estic d'acord, ja que
la trobo una artificiositat grollera i uniformadora
al servei de grans interessos macroeconòmics, grups
de pressió inconfessables per fer front al mercat
americà i nipó o velles dèries polítiques
obsoletes, fruit de la segona guerra mundial.
A més, recorda, estimat Vesa, que mantinc el fil
de la meva oposició a aquest tipus d'Europa. Mai en
la història d'aquesta vella senyora creguda no hi ha
hagut un període d'unitat política que no s'hagi
hagut de sostenir per les armes i que a la llarga no
hagi fet figa. I aquí podríem entrar en tot un
altre seguit de beneits i tardans deixebles de Zeus
que en un moment o altre han intentat segrestar-la
novament. És a dir que els irreals períodes
d'unitat política, des de l'Imperi romà fins al
senyor del bigotet ridícul, bo i passant per les
atzagaiades dels almogàvers o els deliris de
grandesa de l'Imperio o la grandeur de l'empereur, no
han estat més que segrestos més o menys reexits de
pobles i pobles que conformem l'Europa real. L'Europa
teva, Vesa, la meva, la de la Maria Manuela de
Jesús, la del Johannes, la del Heinz, la de la
Marie-Lou, la del Piero, la del Gioacchino, la de la
Maria...I molt em temo que l'Europa de la Direcció
General 122, o la del comissaris Fishler i Marín, no
té massa a veure amb la nostra.
Jo vull una dimensió europea basada en principis
que puguin anar bé a tothom i on tots i cadascun
dels pobles ens hi sentim còmodes. Que no hàgim de
fer deures per poder-hi entrar. Que es basi en
aspectes culturals i només en qüestions culturals,
però CULTURA amb majúscules i amb tota la
implicació que això significa. I res del que et dic
no és gratuït.
Recorda, Vesa, que els únics períodes d'una
certa unitat compartida i no imposada han vingut de
la mà de factors artístics: literaris, pictòrics,
musicals... Em sabries dir un període de més
consens entre molts pobles d'Europa que durant el
Renaixement? Per això, una mica en broma i una mica
en sèrio, dic als companys i companyes italians que
ells hi poden jugar un brillantíssim paper en
aquesta dimensió europea cultural.
Coneixes alguna cosa que travessi les fronteres
amb més penetrabilitat que els corrents culturals?
Fins i tot en èpoques de profundes crisis
polítiques europees que acabaven en guerres, es
mantenien conceptes artístics i culturals
consensuats entre països enfrontats.
No crec en una Europa teledirigida des de
Brussel·les ni des de cap altre lloc. Crec que amb
tanta política economicista i mercantilista estem
allunyant encara més els centres de poder de la
realitat concreta de cadascú i estem creant una
dimensió europea reduïda a un grapat d'ecus que
més tard es diran euros.
Del que sí que estic molt content és de la
cooperació que ha sorgit dels diversos Projectes
Educatius Europeus ja que trobo que són una bona
vacuna contra el perill que abans apuntava, però és
clar, som una petita puça al costat de l'elefant
econòmic que tot el dia ens va bramant:
– Maastricht, Maastricht, Maastricht....!
I la veritat, sense conèixer-la li he agafat
tanta aversió a aquesta pobre ciutat..., que em sap
greu pels seus habitants.
Bé, estimat Vesa, fins a la propera i vigilem QUE
NO ENS LA TORNIN A RAPTAR.
Ramon Contijoch.
